La col·laboració com a “ars innova”

A propòsit de la propera presentació del nou llibre de Sandra Sanz sobre les comunitats de pràctica

La innovació no és un concepte abstracte. La innovació defineix un àmbit d’activitat que té com a finalitat la generació d’un tipus de resultat. Com en la recerca, per innovar podem aplicar un ventall de metodologies i de tècniques diferents, les quals parteixen sovint de concepcions diverses.

En tant que activitat orientada a obtenir un resultat, innovar implica dur a terme un procés –si pot ser iteratiu–, més o menys estructurat, en el qual hi ha uns elements que entren en joc. Dins aquest procés hi ha una part de creació, on se generen les idees noves, una part de recerca, orientada a detectar necessitats, a identificar problemàtiques, a documentar marcs de referència o a aportar el coneixement necessari, i una part de tecnologia, entesa com a conjunt de tècniques i de procediments que permetran materialitzar una idea transformant-la en un resultat tangible.

Però aquest no és l’únic tipus de resultat de la innovació (bé, des les concepcions més clàssiques i analítiques, la cosa sí que s’acabaria aquí). Des del meu punt de vista, i sobretot si partim d'un enfocament interpretatiu i obert de la innovació, per tenir sentit aquesta ha de generar, com a mínim, dues menes resultat. Per una banda hi ha el producte directe de la innovació, és a dir la fita assolida que ha donat significat a tot el procés. És el resultat material. Però per altra banda, tant o més important que aquest és el coneixement –abstracte i pràctic, tàcit o tangible– que s’ha anat produint amb l’experiència que ha tingut lloc durant el procés d’innovació. En altres paraules tot allò que està relacionat amb què hem après, amb com s’ha anat transformant el que estàvem fent, amb els elements nous i no previstos que han anat apareixent durant el camí, amb com ens ha canviat a nosaltres l’experiència, amb com ho expliquem, amb el conjunt de significats que ha adquirit el resultat final, amb per què no ha anat tan bé com ens pensàvem, amb com hem resolt les dificultats, amb com les resoldríem ara, etc. No es tracta només d'un coneixement tècnic sinó d'un coneixement difícil d'enllaunar, perquè té lloc en l'experiència, però possible de compartir mentre està esdevenint, sobretot a través de la immediatesa que proporciona la xarxa.
 

La innovació, des d’aquesta òptica, implica, doncs, la interacció d’intel·ligències múltiples, la confluència d’àmbits competencials diversos i la creació d’equips de treball interdisciplinars que sapiguem compartir coneixements i habilitats, contraposar valors, interpretar punts de vista, definir llenguatges comuns i descobrir nous territoris on avançar plegats; en definitiva grups de persones que dominin “l’art de col·laborar”. En aquest escenari, la col·laboració –juntament amb la creació, la recerca i la tecnologia–, esdevé el quart element bàsic que ha d’estar present en tot procés d’innovació.

I tot això fa que, si de veritat voleu ser bons innovadors i innovadores, no podeu deixar de banda aquesta lectura:


Sanz, Sandra. (2012). Comunidades de práctica. El valor de aprender de los pares. Barcelona: Editorial UOC.

____________________________________
Trobareu un resum breu i útil sobre el concepte d'innovació i els diferents models als apartats 1 i 2 d'aquest article:
Gros, B., Lara-Navarra, P. (2009). Estrategias de innovación en la educación superior: els caso de la Universitat Oberta de Catalunya. Revista Ibero Americana de Educación.