Per què cal garantir sí o sí un accés a Internet universal i independent?

O per què la banca NO és la primera cosa que cal col·lectivitzar

-->

Discussió apassionada en un cafè d'oficinistes insípid en un carrer del Poblenou. El tema central és la indignació col·lectiva sobre la manca de compromís social dels bancs davant els estralls que està causant la crisi: desnonaments, recapitalitzacions amb diner públic que no retornen en forma de crèdit per a generar riquesa, salaris astronòmics dels directius, etc. Opinions de tots colors, unes de molt tècniques i aclaridores, d'altres apassionades. Algú pronuncia la paraula guillotina. En un extrem de la taula aflora un fil de conversa sobre la banca ètica. De sobte sembla que la nacionalització guanya adeptes. Hi ha acord en què Internet és el principal instrument per a les mobilitzacions col·lectives, per a desenmascarar els banquers corruptes i per a denunciar els abusos. Tanmateix ningú no ha caigut en un petit detall: la sobirania de la Xarxa no és del poble.

Segons un estudi publicat per la BBC el març de 2010, quatre de cada cinc ciutadans de la Terra consideren que l’accés a Internet és un dret universal (vegeu “Internet access is 'a fundamental right'”). D’acord amb aquesta opinió tan majoritària són moltes les veus que reclamen que aquest dret quedi recollit d'una vegada per totes i de manera explícita dins de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada a París el desembre de 1948 (consulteu “Digital rights” a Wikipedia). De fet, si al 1948 hagués existit Internet, ben segur que el dret a accedir-hi en seria un dels articles més destacats, ja que en l’actualitat veiem que no és possible garantir drets tan fonamentals com la llibertat d’expressió, l’accés a la informació, la lliure associació o fins i tot la igualtat de gènere sense tenir assegurat l'accés a la Xarxa de forma universal i sense restriccions.

Per això alguns països com Finlàndia, Grècia, França o Espanya ja han inclòs en la seva legislació la universalització d’aquest dret (consulteu “Right to Internet Access” a Wikipedia). Tot i així no n'hi ha per a tirar-hi cohets, ja que en realitat es tracta de normes que es concreten en la majoria dels casos en garantir un accés anomenat "de banda ampla" –només 1 MB…!– a un preu assequible per a totes les famílies que habiten en aquests territoris. Dit això, us repto a trobar en l’entramat d’ofertes de les principals complanyies que operen a l’Estat Espanyol on queda recollit aquest dret.

Tanmateix, la realitat no és massa optimista. Internet és censurada sistemàticament i intencionadament de maneres molt diverses –censura política, censura social, censura relacionada amb la seguretat, censura sobre aplicacions determinades com ara YouTube o Twitter, i censura derivada de les normes restrictives que pretenen “protegir” la propietat dels continguts– en una gran multitud de països.

Mapa sobre la censura a Internet elaborat amb dades de Reporters Sense Fronteres.

Per a disposar d’una visió fonamentada de la magnitud d’aquesta lacra podeu consultar el Press Freedom Barometer 2011 que trobareu al site dels Reporters Without Borders, o la pàgina d’OpenNet Initiative http://opennet.net/ , observatori especialitzat en dur a terme el seguiment i la vigilància d’aquest tipus de pràctiques a la Xarxa.

Algunes conclusions sobre el que acabem de dir
[...o per què les grans batalles pel control de la Xarxa venen duent-se a terme des de molt abans d'aquesta crisi sense nom]

1) La primera conclusió és que els diversos poders existents –administracions públiques, complanyies privades i lobbies internacionals– disposen de mecanismes de control sobre l’accés i l’ús d’Internet, mecanismes que poden arribar a ser d’una gran sofisticació i per tant imperceptibles pel gruix d’usuaris i usuàries.

2) La segona conclusió és que els fan servir.

3) I la tercera és que Internet com a espai franc de relació entre persones, com a plataforma per a l’acció individual i col·lectiva –sigui cultural, social, política, etc.– i com a xarxa lliure de coneixement, NO està garantida ni universalment ni perpètuament. En altre paraules, VIVIM DE LLOGUER, i els administradors i propietaris de la finca que habitem no són precisament els millors aliats que puguem tenir.

>>>) Necessitem, doncs, una XARXA INDEPENDENT, la clau d’accés de la qual no estigui en mans del grans poders públics o privats, sinó de la gent que la teixim cada dia. Tinguem-ho clar, en ple segle XXI Internet no és un mitjà de comunicació a l’antiga usança. És la realitat mateixa, és a dir una dimensió indissociable de l’espai social on vivim. Per això, ens aquests temps que corren la banca NO es la primera cosa que cal col·lectivitzar. Primer cal prendre possessió del terra que trepitgem cada dia en acariciar la pantalla del nostre smartphone o en aixecar la pantalla del nostre notebook, territori on hi ha els camps de batalla on defensar les conquestes que –cada cop més descaradament– ens volen arrebatar.