Per què cal garantir sí o sí un accés a Internet universal i independent?

O per què la banca NO és la primera cosa que cal col·lectivitzar

-->

Discussió apassionada en un cafè d'oficinistes insípid en un carrer del Poblenou. El tema central és la indignació col·lectiva sobre la manca de compromís social dels bancs davant els estralls que està causant la crisi: desnonaments, recapitalitzacions amb diner públic que no retornen en forma de crèdit per a generar riquesa, salaris astronòmics dels directius, etc. Opinions de tots colors, unes de molt tècniques i aclaridores, d'altres apassionades. Algú pronuncia la paraula guillotina. En un extrem de la taula aflora un fil de conversa sobre la banca ètica. De sobte sembla que la nacionalització guanya adeptes. Hi ha acord en què Internet és el principal instrument per a les mobilitzacions col·lectives, per a desenmascarar els banquers corruptes i per a denunciar els abusos. Tanmateix ningú no ha caigut en un petit detall: la sobirania de la Xarxa no és del poble.

Segons un estudi publicat per la BBC el març de 2010, quatre de cada cinc ciutadans de la Terra consideren que l’accés a Internet és un dret universal (vegeu “Internet access is 'a fundamental right'”). D’acord amb aquesta opinió tan majoritària són moltes les veus que reclamen que aquest dret quedi recollit d'una vegada per totes i de manera explícita dins de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada a París el desembre de 1948 (consulteu “Digital rights” a Wikipedia). De fet, si al 1948 hagués existit Internet, ben segur que el dret a accedir-hi en seria un dels articles més destacats, ja que en l’actualitat veiem que no és possible garantir drets tan fonamentals com la llibertat d’expressió, l’accés a la informació, la lliure associació o fins i tot la igualtat de gènere sense tenir assegurat l'accés a la Xarxa de forma universal i sense restriccions.

Per això alguns països com Finlàndia, Grècia, França o Espanya ja han inclòs en la seva legislació la universalització d’aquest dret (consulteu “Right to Internet Access” a Wikipedia). Tot i així no n'hi ha per a tirar-hi cohets, ja que en realitat es tracta de normes que es concreten en la majoria dels casos en garantir un accés anomenat "de banda ampla" –només 1 MB…!– a un preu assequible per a totes les famílies que habiten en aquests territoris. Dit això, us repto a trobar en l’entramat d’ofertes de les principals complanyies que operen a l’Estat Espanyol on queda recollit aquest dret.

Tanmateix, la realitat no és massa optimista. Internet és censurada sistemàticament i intencionadament de maneres molt diverses –censura política, censura social, censura relacionada amb la seguretat, censura sobre aplicacions determinades com ara YouTube o Twitter, i censura derivada de les normes restrictives que pretenen “protegir” la propietat dels continguts– en una gran multitud de països.

Mapa sobre la censura a Internet elaborat amb dades de Reporters Sense Fronteres.

Per a disposar d’una visió fonamentada de la magnitud d’aquesta lacra podeu consultar el Press Freedom Barometer 2011 que trobareu al site dels Reporters Without Borders, o la pàgina d’OpenNet Initiative http://opennet.net/ , observatori especialitzat en dur a terme el seguiment i la vigilància d’aquest tipus de pràctiques a la Xarxa.

Algunes conclusions sobre el que acabem de dir
[...o per què les grans batalles pel control de la Xarxa venen duent-se a terme des de molt abans d'aquesta crisi sense nom]

1) La primera conclusió és que els diversos poders existents –administracions públiques, complanyies privades i lobbies internacionals– disposen de mecanismes de control sobre l’accés i l’ús d’Internet, mecanismes que poden arribar a ser d’una gran sofisticació i per tant imperceptibles pel gruix d’usuaris i usuàries.

2) La segona conclusió és que els fan servir.

3) I la tercera és que Internet com a espai franc de relació entre persones, com a plataforma per a l’acció individual i col·lectiva –sigui cultural, social, política, etc.– i com a xarxa lliure de coneixement, NO està garantida ni universalment ni perpètuament. En altre paraules, VIVIM DE LLOGUER, i els administradors i propietaris de la finca que habitem no són precisament els millors aliats que puguem tenir.

>>>) Necessitem, doncs, una XARXA INDEPENDENT, la clau d’accés de la qual no estigui en mans del grans poders públics o privats, sinó de la gent que la teixim cada dia. Tinguem-ho clar, en ple segle XXI Internet no és un mitjà de comunicació a l’antiga usança. És la realitat mateixa, és a dir una dimensió indissociable de l’espai social on vivim. Per això, ens aquests temps que corren la banca NO es la primera cosa que cal col·lectivitzar. Primer cal prendre possessió del terra que trepitgem cada dia en acariciar la pantalla del nostre smartphone o en aixecar la pantalla del nostre notebook, territori on hi ha els camps de batalla on defensar les conquestes que –cada cop més descaradament– ens volen arrebatar.

La “curació de continguts”

De l'Alpujarra a la web 3.0.n

La primera vegada que vaig sentir aquest concepte la meva ment es va transportar a un lloc molt llunyà, a Trevélez, un poble que fa tot ell – literalment– olor de pernil, i que està situat ben bé al mig de Sierra Nevada (antic Al·landalus). No és estrany, ja que la seva principal activitat econòmica és la curació de pernils.

Vista general de Trevélez (From es.wikipedia.org).

Però “curar” continguts és una altra cosa. De fet, com acostuma a passar, el concepte ve de l’anglès, “content curation” que, tot i que no sigui fàcil de traduir vol dir alguna cosa així com “conservació o preservació” de continguts. De fet, “curator” és el terme que s’utilitza per a referir-se a la feina de conservador, sigui de museus, de col·leccions, etc. Es refereix, doncs, a una tasca relacionada amb la selecció, l’exposció, o la classificació, més que no pas al guariment o a la reparació d’alguna cosa.

Què és

Curar continguts és seleccionar –o rescatar– continguts de la Xarxa d’acord a uns criteris o a una temàtica i posar-los a l’abast d’altres usuaris. Però no només això. Un contingut curat ha de ser un contingut rellevant, escollit i que aporti valor.

Es poden curar continguts de moltes maneres. De fet tots ho fem habitualment de manera informal. D’això Twitter n’és un bon exemple. Molts dels usuaris i usuàries a qui seguim és perquè que ens proporcionen de forma regular uns continguts determinats, escollits i seleccionats perquè expressen una idea, il·lustren un concepte, presenten una novetat o aporten una informació significativa sobre un tema determinat. L’hàbit de publicar i de compartir amb els altres aquelles “pedretes precioses” que trobem a la Xarxa que ens generen interès no deixa de ser una forma de curació de continguts.

Però la curació de continguts és també una activitat explícita i intencionada. En aquest sentit, qualsevol de nosaltres pot assumir el rol de curador de continguts en una temàtica determinada i arribar a esdevenir un punt de referència ben reputat en els universos digitals d’altres usuaris. Per ser un bon Content Curator només cal habilitar els mitjans i els canals adequats –tant per nodrir-se de continguts com per a publicar-los–, disposar d’una estratègia de difusió adequada, i tenir clares aquestes tres premisses: especialització (centrar-se en una àrea temàtica), selecció (escollir continguts rellevants, clars i significatius) i constància (publicar respectant una regularitat).

A banda del treball que aportin els Content Curators individuals, existeixen a la Xarxa una gran multitud de Sites que ofereixen continguts curats com ara Alltop, que facilita l'accés a continguts multitemàtics a través d'un sistema de directoris i etiquetes per accedir a continguts, o Stumbleupon, que combina la cerca de continguts amb una xarxa social d’usuaris.

Aquests serveis especialitzats tenen com a avantatge que permeten accedir a continguts escollits i de qualitat, però tenen l’inconvenient de no poder fer cerques gaire específiques. Per exemple, si el que busqueu és una infografia sobre els usos d’Internet en dispositius mòbils, francament ho teniu una mica complicat. Haureu de fer cerques molt generals i per separat –sense poder-les creuar ni refinar–, en aquest cas sobre “mobile devices”, “Internet” i “infographic”, i esperar que entre els resultats de cada cerca aparegui el contingut desitjat. La raó és que la massa crítica de recursos indexats és encara baixa.

Conclusió

En qualsevol cas, tot i que l’interès per la curació de continguts no arribarà mai a desbancar l’interès per la curació de pernils –almenys així ho espero–, sí que s'ha anat perfilant en els darrers anys com una de les activitats més necessàries de la societat del coneixement. Traduït a la pràctica això vol dir que, a banda de donar peu a l’aparició d’una de les professions amb més futur, la curació de continguts és una competència que no pot quedar fora de l’ambit curricular de la capacitació digital, constantment enriquit per l’evolució imparable d’Internet.

Donem un cop d’ull a...

• 30+ Cool Content Curation Tools for Personal & Professional Use. Post publicat a Webad.Vantage, mitjà especialitzat sobre marketing online. En ell hi trobem una llista de 30 sites dedicats a “curar” continguts de tot tipus.  
• What is Content Curation? And how it’s useful to you and your network. Post publicat a Social Media tactics you can trust, mitjà especialitzat en la web social. En ell hi trobareu tot el que voleu saber sobre aquest concepte: què vol dir, eines relacionades, com arribar a ser un bon content curator i –el més important– com començar.  
• Content curator, Intermediario del conocimiento: nueva profesión para la web 3.0. Hi ha qui veu la curació de continguts com una nova professió, sobretot si ho apliquem en entorns corporatius o àmbits especialitzats. En aquest post de El Caparazón, la Dolors Reig ofereix una aportació des d’aquesta perspectiva. 
• Definició de Knowledge Worker. La curació de continguts té molt a veure amb el de “treballadors del coneixement”, concepte que no és nou però que pren una rellevància molt especial un cop ja hem entrat de ple en el segle XXI.